Auster, minimalista, Le Ça és un experiment que busca reduir la dansa a l’indispensable. Una bailaora invoca el flamenc i la dansa japonesa butoh: els seus moviments són pausats, meditats, quan troben l’expressió a través del butoh, mentre que guanyen en intensitat, en vehemència, quan fan ús del flamenc.
A través d’improvisacions “pactades”, com les anomena la seva creadora, Le Ça ens convida a emprendre un viatge a les pulsions de l’inconscient. Perquè en el moment en què s’oblida la tècnica, l’inconscient flueix.
Aquesta és una d'aquelles apostes que celebren la trobada d'artistes amb una trajectòria i amb un segell personal indiscutible. Nowhere in particular és una reflexió coreogràfica sobre les interaccions quotidianes i, aparentment, sense importància. La peça funciona com una lent d'augment que dilata aquests minuts de coincidència al metro o l'ascensor, carregats de convencions socials en forma de petits gestos. Riure una broma, alçar la cella en una oficina o en un autobús... pot no voler dir res o dir-ho tot.
Reflexió en clau coreogràfica sobre el món de la masculinitat, l’altra meitat, el complement biològic del femení. Què és la masculinitat sense la feminitat? Hi ha límits entre l’una i l’altra? Com viu, sent i es relaciona amb el món l'home del segle XXI? I, sobretot, com ha de ser un home? Què cal fer per ser-ne un? Com suggereix el títol de l’espectacle, Sol Picó balla amb granotes, però també amb lumbersexuals, neomacarres, metrosexuals i andrògins en una aventura àcida, bruta, gamberra i tragicòmica.
Sembla que tots els sistemes complexos evolucionen a partir d'unes poques regles senzilles. Partint d'aquesta pauta, despleguem línies de joc i provem d’existir plegats. Cercar la sonoritat de les cordes, els entramats físics, el moviment que comença a les mans: donar-nos les mans, agafar-nos, sostenir-nos, nuar-nos... Per traçar una partitura física d'interdependències i confiança mútua; d'acords i dissensions, d'equilibri compartit i de desordres, d'afinació, de cossos que es repleguen sobre ells mateixos i cossos que es despleguen en moviments col·lectius.
Creada el 1990, Achterland és una coreografia cabdal en l’obra d’Anne Teresa dDe Keersmaeker, un punt d’inflexió en la seva carrera. Per primer cop, l’artista donava als músics una posició central i activa a l’escenari; i, també per primera vegada, incorporava homes a la seva companyia, formada fins aleshores només per dones.
Continuació de Brut, treball estrenat el 2016 a Barcelona, Amaro vol posar de manifest la falsedat de les aparences. Res és el que sembla, ens diu l’espectacle, tot canvia i, per tant, tot està en contínua transformació. Aquí resideix el moviment, la vida. Raquel Gualtero s’ha acompanyat d’artistes com Sònia Gómez, Rodrigo Rammsy, Amaranta Velarde i Pere Jou per donar forma a la seva recerca coreogràfica.
Som a l’era digital. Vivim envoltats de pantalles i exposats a un bombardeig constant d’imatges, creacions visuals que reprodueixen fets reals, quotidians, però també universos imaginaris i realitats virtuals. Imatges fantàstiques que a Pixel es posen al servei de l’art en viu. Lúdic, alegre, poètic, l’espectacle proposa un diàleg vertiginós entre dos mons, el de la dansa i el del vídeo interactiu –d’Adrien M / Claire B–. Una experiència màgica. Acompanyarà l'espectacle un taller sobre tecnologia en l'escenari.
